Les oracions d'infinitiu es troben entre les que més atenció han rebut per part dels lingüistes del corrent generativista, arran dels problemes que planteja el fet que un predicat no flexionat hagi d'assignar cas al seu subjecte o Argument Extern. Especialment interessants són aquelles que el porten a l'esquerra del nucli verbal, posició no gaire freqüent i que ha suposat un repte per a la capacitat explicativa dels diferents models de la Gramàtica Generativa.
Les dades que recull aquest treball provenen del dialecte andalús de la comarca de Sierra Mágina (Andalusia Oriental) i semblen confirmar la possibilitat d'aquestes oracions d'infinitiu amb subjecte prenuclear a una varietat de l'anomenat «diasistema castellà», sense la presència de cap
morfema personal, a diferència del que passa amb les corresponents del portuguès. Poden contribuir, igualment, a esclarir la formació d'aquestes oracions al castellà de Puerto Rico, estructures que M. Suñer ha relacionat amb la influència de l'anglès.Pel que fa al model teòric que ens ha servit de referent, la Teoria de Règim i Lligam, s'hi veuen implicades les teories del Cas, Lligament i Control, així com les propietats de la categoria buida PRO i dels nodes funcionals CONC i COMP.
Mots clau: Oracions d'infinitiu, andalús, sintaxi, gramàtica generativa | Article
